“En un temps molt diferent del nostre […], foren instituïdes les nostres Belles Arts i fixats els seus usos i tipologies. Però l’apropament sorprenent dels nostres mitjans, la flexibilitat i la precisió que aquests arribaren, les idees i costums que introduïren, ens asseguren respecte dels canvis pròxims i profunds en l’antiga industria de lo Bell[…]. Ni la matèria, ni l’espai, ni el temps son des de fa vint anys, el que ha estat fins ara. Es precís contar amb que novetats tant grans transformen tota tècnica de les arts i operin per tant sobre la inventiva, arribant tal vegada fins i tot a modificar d’una manera o altra la meravellosa noció mateixa de l’art”
Paul Valéry, Piècessur l’art («La conquéte de l’ubiquité»)
Els temps estaven canviant i amb ells les arts. L’art aleshores, també estava al servei del poble. Aquesta era una de les premisses que es plantejaven molts artistes al segle XX, ja fossin estats democràtics o dictadures feixistes com el cas d’Espanya.
La reproductibilitat tècnica de les arts fou en aquest temps un element clau per arribar a aquells que no estigueren a l’abast de la cultura, el poble. Temps, on l’obra d’art havia perdut la seua aura –com pronosticà Walter Benjamin. Fou a l’interior d’aquests canvis on nasqueren corrents com el ja conegut Art Pop.
Tot açò, també es fe ressò entre un grup d’artistes de les nostres terres. A València, l’any 1964, es fundà l’Equip Crònica, un grup d’artistes propers a les idees de Tomás Llorens, inicialment amb nou integrants, però que es reduí a dos, Rafael Solbes i Manolo Valdés (representats a la primera imatge), fins el 1981. L’equip s’apartà de l’art informal i s’introduí al Pop Art, aconseguint ser un dels majors representants pop d’Espanya. Les seues propostes, sempre creades i signades en equip, apostaven per un art crític amb el govern, analitzant feroçment la situació política espanyola, així com de la història de l’art. Redefiniren el paper de l’art, no sols pel sistema de producció, imatges o tècniques provinents dels mass-media, sinó també perquè les obres de l’equip tenien un cost econòmic baix, sent accessible a tot aquell que estigués interessat. Entre algunes de les seues creacions i que, personalment em cridaren molt l’atenció, destaca la col•laboració amb personatges de la cultura musical valenciana renaixent, tals com Raimon o Ovidi Montllor.
Per ells i en aquest cas, s’adaptaren a altres formats, les portades dels seus discs en un format a l’abast de tot aquell que volgués. Amb ells, utilitzaren el seu llenguatge propi, molt proper als pop que tant els caracteritzava, amb elements com unió i superposició d’imatges de diferents camps artístics, pintura, fotografia, còmic, imatges publicitàries, etc., sempre amb l’estètica i tècniques que tant els caracteritzava.
L’art, estava al servei de la Nova Cançó.
Edurne Vaello Fernàndez
artvalencia2012 