Els castells de la Safor

Ja que el tema del patrimoni dels castells està viu, vull compartir una entrada d’un dels millors blocs de la Safor que ens parla amb detall i polèmica l’estat i la història dels nostres castells en aquesta comarca. Espere que ho gaudiu .

Els castells de la Safor… en l’oblit

Entram en la val de Bayrén e ab aquels de Vilalongua e de Borró e de Villela e de Palma, qui eren castells de rocha grans e forts. E dixeren-nos que, quan l’alcayt de Bayrén hauria feit pleit ab nós, que tots aquels de la val se rendrien.

Llibre dels Feyts. Jaume I

L’any 711 el rei visigot Roderic va ser derrotat pels àrabs a la batalla de Guadalete i tant la península Ibèrica com el sud de la Gàl·lia restaren sota domini àrab. Així comença la història del passat islàmic a la comarca de la Safor, un passat organitzat al voltant d’uns castells “forts de roca”, com narraven al Llibre dels Fets, construïts per a exercir les funcions de plaça militar i de centre administratiu, polític i econòmic. Als castells saforencs només solia viure l’alcaid amb una guarnició militar, malgrat existir una vila a Bairén però ja d’època cristiana. La població vivia baix dels tossals, a la plana, on fundaren alqueries i rahals.

La Safor musulmana va caure en agost de 1239 amb la presa de Bairén. Possiblement la Valldigna ho fera abans. Dénia, cap de la taifa de que depenia la Safor, va tardar més en caure, concretament entre 1241 i 1243. Jaume I va pactar la rendició de Bairén, cosa que suposà el lliurament immediat dels castells del Rebollet, Palma, el Borró, Vilella i Vilallonga sense cap vessament de sang:

“I, quan això fou passat, entràrem a la vall de Bairèn i parlàrem amb l’alcait que tenia el castell de Bairèn i amb aquells de Vilallonga i de Borró i de Vilella i de Palma, que eren castells de roca grans i forts. I ens digueren que, quan l’alcaid de Bairèn hauria fet pacte amb nós, tots aquells de la vall es rendirien. I Zaèn era encara a Dénia i ens envià a dir que es veuria amb nós; i nós li enviàrem a dir que ens eixís a la ràpita de Bairèn. I vingué en una galera armada i féu parar dues tendes i aquí eixí i es veié amb nós a la nostra tenda. I ens digué que, si nós li volíem dar Menorca, perquè la tingués per nós, que ens retria el castell d’Alacant, car ell n’era poderós, que ens el podria retre; i que li déssim cinc mil besants de present.”

Mesquita de la Xara

Amb l’arribada dels nous pobladors els castells serien reutilitzats i molts d’ells reformats per les tropes i senyors cristians. Els atacs dels pirates barbarescs, les revoltes d’Al-Azraq i la desconfiança en els musulmans farien que alguns castells foren refortificats o se’n alçaren de nous, com el d’Oliva. Però en 1609 els moriscs foren expulsats de la península. Malgrat que algunes alqueries i fortaleses havien segut utilitzades pels cristians, la gran majoria restaren abandonades per a sempre. Els musulmans, a banda d’una grandíssima influència toponímica, ens deixaren sèquies, laboriosos marges de pedra, fonts, camins o alqueries emmurallades com les de Buixerques a Villalonga o Navesa a Ador, que ens permeten recordar aquella època del nostre passat. Però les restes més importants, a banda d’una peça única com l’ermita-mesquita de la Xara, estan formades pels castells i fortaleses, alguns d’ells amb més d’un mil·lenni d’antiguitat. A la Safor, a banda d’altres construccions defensives, hi ha un total d’11 castells i fortaleses, 9 d’ells d’època musulmana. A França, per a dir que alguna cosa és impossible, solien emprar “És com fer castells a Espanya”, ja que hi havia tants que no es podia fer cap més. De nord a sud són els d’Alfàndec o Els Castellets (Tavernes de la Valldigna) i Marinyén o Reina Mora (Benifairó de la Valldigna) totsdos a la Valldigna, i Bairén (Gandia), Vilella (Almiserà), Borró (Ròtova), Palma (Alfauir), Vilallonga, Rebollet (La Font d’En Carròs) i el Castellar (Oliva), a banda de les fortaleses cristians de Castellonet de la Conquesta i Santa Anna (Oliva).

L’estat del patrimoni arqueològic d’aquella època, malgrat les sèquies, la Xara, i l’encara enigmàtic morabit, és ben lamentable. Tots els castells sense excepció es troben en una penosa ruïna i total abandó, malgrat tenir la declaració de “Bé d’Interès Cultural” i estar baix la protecció de la Declaració Genèrica del Decret de 22 d’abril de 1949 i per la Llei 16/1985 sobre el Patrimoni Històric Espanyol. Un estat agreujant pel fet que, llevant Bairén i Santa Anna, la resta de castells saforencs són de propietat privada. Moltes d’aquestes fortaleses han patit espolis continuats en el temps que no només han provocat la desaparició d’objectes sinó que les excavacions sense control n’han agreujat la conservació. Mentre tant, resisteixen a dures penes el pas del temps a l’espera d’unes ajudes públiques que mai arriben. Enclavats dalt de muntanyes i tossals, a dia de hui amb alguna excepció com el de Marinyén, només queden restes de pedres, torres i llenços de muralla que ens recorden, en alguns cas amb l’ajuda de la imaginació, quina forma tenien. I no oblidem que la majoria dels castells són més antics que l’època musulmana, ja que van ser construïts per damunt d’antigues torres iberes i romanes, pel que podem parlar d’un patrimoni amb molts mil·lennis d’antiguitat deixat a perdre. Fa uns anys uns arqueòlegs afirmaren que Bairén, o era restaurat, o cauria en menys d’una dècada. I parlem de l’únic castell que va patir certes tasques de restauració, ja fa més de 15 anys, encara que molt criticables per gastar formigó en lloc de pedra. Imagineu com estarà la resta.

El castell de Bairén a finals del segle XIX, quan encara estava sencer

Els castells són la memòria i testimoni del nostre passat, escenaris de batalles i moments històrics clau del País Valencià. Però no és suficient per a la Generalitat. Camps s’ha oblidat completament del nostre patrimoni, cap castell durant el seu govern ha rebut cap ajuda, ni tan sols de la Diputació. Cas contrari a les nombroses ajudes per a restauracions que han rebut molts edificis religiosos de la comarca, situació amb la qual estic d’acord, cal mantenir el nostre patrimoni, però també cal ser conseqüent i no agranar només cap a casa. I és que la falta de recursos econòmics, per a poder cometre encara que siga actuacions urgents, és el principal inconvenient amb que es troben els nostres municipis. Gandia ha sol·licitat contínuament ajudes per a Bairén que han segut denegades. Una falta de diners que ha impedit, per exemple, que el castell del Rebollet siga adquirit per 600.000€ per un ciutadà anglès, quan l’anterior propietari havia oferit el castell a l’ajuntament a un preu inferior al de la venda (falta de diners i de voluntat política, ja que al menys deuria haver comunicat la situació a la resta de grups polítics i als veïns, i junts haver buscat fórmules de finançament alternatives i subvencions).

Un dels castells més afectats és el de Palma, on unaenorme pedrera, d’il·legalitat discutible, rosega any rere any sense compassió el tossal on s’ubica, i en danya l’estructura a conseqüència dels constants moviments de terreny i les detonacions. Altres com el de Vilallonga, amb llenços de mur completament erosionats a la base, estan a l’espera d’una forta ventà per a que siguen enderrocats. Un altre cas incomprensible és la situació del Castellar, a Oliva, al voltant del qual s’acumulen centenars de restes de ceràmica ibèrica sense que ni tan sols s’haja delimitat el perímetre de protecció. A Bairén l’ajuntament va realitzat algunes tasques de restauració molt discutibles i va potenciar la seua visita pels senderistes, però també per diumengers, situació que està agreujant notablement el seu estat de ruïna, just la mateixa situació que està patint el castell de Santa Anna d’Oliva. El castell de la Reina Mora, únic que encara conserva part de les estances i estructures, es troba completament abandonat, només quan caiguen les autoritats se’n recordaran d’ell.

Torre rodona del castell de Bairén

En resum, som un poble deixat i atípic, no sé ja si com a conseqüència del greu “meninfotisme” dels valencians, o per l’estupidesa i corrupció dels polítics. Aneu on aneu veureu com cada poble mima, restaura i mostra orgullós qualsevol mínima mostra del seu patrimoni. Els americans, amb només 500 anys d’història, es tiren les mans al cap quan veuen cóm som capaços de deixar caure patrimoni amb mil·lennis d’antiguitat (i ja en parlarem altre dia de l’estat dels poblats ibèrics o de les coves). El País Valencià és definitivament altre mon. Si els nostres polítics són incapaços de protegir edificis del segle XIX o XX davant la pressió de promotors amb maletins, què ignorants som si pretenem que protegeixen construccions de fa mil anys, vertaderes joies del nostre patrimoni pel seu importantíssim valor històric.

Però poc poden fer els polítics davant de molta gent que està per civilitzar, i es dedica a trencar i fer grafits al nostre patrimoni, i no només castells, fins i tot dins la cova del Parpalló s’han trobat mostres de vandalisme. Si be el problema del Castellar, Vilallonga o Vilella és l’abandó, el problema de Bairén està en l’enorme quantitat de visites que rep cada cap de setmana, alguns d’ells respectuosos, però la majoria tot el contrari. Habilitar taules al castell l’ha convertit en centre de peregrinació de molta gent que acudeix a dinar i a passar el dia embrutant i degradant perillosament el jaciment. Un castell turístic com pretén l’ajuntament, amb la restauració encara per finalitzar, és una bogeria. Bairén i molts altres castells estan que dona pena, però no podem prohibir el pas a tots. Què caldrà fer? Prohibició o conscienciació? És un vell debat que a dia de hui no té resposta.

Veure Castells de la Safor a un mapa més gran

El castell d’Alfàndec o Els Castellets (Tavernes de la Valldigna)
 

El castell de Tavernes, conegut popularment com els Castellets, feia la funció de torre de guaita durant l’època d’ocupació àrab per a vigilar l’entrada a la vall per la mar. L’espai on se situa el castell fou habitat durant l’edat del Bronze (mitjans del segon mil·lenni aC), i posteriorment seria ocupat pels ibers. L’actual castell sembla que fou construït pels musulmans entre els segles X i XI amb el nom d’Alcalà d’Alfàndec o Alfàndech, dominant una alqueria musulmana anomanada Gebalcobra, l’actual Tavernes, tal i com figura al Repartiment:

“a cuarenta ballesteros de Tortosa, la alquería denominada Gebalcobra que está en el valle de Marinyén, en la parte baja del castillo de Alfàndec, con todos sus términos excepto hornos y molinos”.

Posteriorment seria utilitzat pels cristians durant els fins els segles XIV-XV, malgrat no comptar ni amb la importància ni amb les reformes del proper castell de Marinyén.

El castell des del sender de les Creus

El castell, format per un recinte allargat que s’estén de sud-est a nord-oest, ocupa una superfície aproximada de 1.500 m2 però compta amb un reduït domini visual de la costa, per trobar-se enclavat a la vall, pel que podríem suposar que comptaria amb el recolzament d’algun lloc de guaita auxiliar. L’entrada al castell es troba al sud, on encara conserva una sèrie de murs de pedra. Al nord-est, una torre cúbica defenia aquesta zona del recinte, junt a un magnífic aljub d’uns 18 m3 que ha perdut part de la seua cobertura. Prop d’aquest dipòsit d’aigua es troba una torre menuda de característiques similars a l’anterior. A l’oest, no apareixen restes de muralla perquè la paret vertical de la muntanya servia de defensa.

Vista aèria de les ruïnes d’Alfàndec

El castell de Marinyén o de la Reina Mora (Benifairó de la Valldigna)

L’antic castell de Marinyén o de la Reina Mora tingué funcions defensives durant l’edat mitjana fins que fou abandonat a causa de l’expulsió dels moriscs. Es troba al terme municipal de Benifairó de la Valldigna, a uns 2.5 quilòmetres al sud-est, sobre un cim de 237 metres d’altitud, entre el barranc de la Caixa al nord-est i el barranc del Castell al sud-oest. Per la seua ubicació, se’l considerava inexpugnable. Compta amb dues estructures, la primera realitzada durant la dominació musulmana (segles XI-XIII) i la segona realitzada en època cristiana, per la qual cosa hi existeixen dos recintes murallats. El primer se situa a la part baixa, on habitaven els primers pobladors del castell. La part més alta fou la utilitzada pels cristians.

Per a accedir al primer recinte, protegit per un mur d’un metre de gruixa, hi ha un porta d’arc rebaixat. Les estances s’organitzaven segons la inclinació de la superfície, entre les quals es troba un espai de mig metre, possiblement per a desaiguar les pluges torrencials.

Porta d’accés a un pis superior, enderrocat hui dia

Al segon recinte, més elevat que l’anterior, s’observen algunes dependències que semblen ser d’època cristiana. Al centre es distingeixen dues cisternes o aljubs, una de forma rectangular i una altra de quadrangular, de menor dimensió. Al sud hi ha una petita capella d’arcs gòtics. Se situa sobre una altra estança amb una volta d’arc rebaixat construït amb rajola. Fora de la capella s’obri un corredor que devia estar cobert per una volta de canó. Davant s’observen pintades que podien pertànyer a l’època medieval.

Capella, on s’aprecien les restes del sostre amb arcs gòtics

Segon recinte emmurallat de l’època cristiana

Adossat al mur, fora del corredor, hi ha un altre aljub descobert. Més al nord apareixen les restes d’una escala mig enrunada que condueix a la part més elevada del castell, amb un arc de mig punt a l’extrem.

Amb la reconquesta el castell va pertànyer a la Corona fins la seua cessió al monestir de Santa Maria de la Valldigna en 1298, situació que va implicar la seua refortificació i ampliació, gaudint la fortalesa de l’època de màxim esplendor. Amb l’expulsió dels moriscs va entrar en declivi i ruïna, agreujat per l’ús dels seus materials per a la construcció d’edificis agrícoles.

El topònim Reina Mora deriva d’una llegenda generada en temps del mudèjars que relata l’assalt dels cristians al castell. A punt de retre la fortalesa a mans dels cristians, la reina mora que hi vivia, per orgull, no volgué morir a mans de l’enemic i es tirà per la finestra amb el seu fill menut. La reina morí en l’acte, encara que el xiquet hi sobrevisqué. La llegenda diu que de vegades se sent la veu de la criatura pels voltants.

El castell de la Reina Mora

Vista aèria del castell

El castell de Bairén (Gandia)

El castell de Bairén o de Sant Joan, situat al terme municipal de Gandia, era el més important de la comarca per la seua privilegiada situació estratègica, dominant tant la mar com la plana. La fortalesa corona un tossal d’uns 106 metres d’altitud, a l’extrem més oriental del massís del Mondúver. Compta amb una superfície aproximada de 9 ha i està format per tres zones murallades ben diferenciades. L’albacar, de forma triangular i amb una superfície d’unes 2.5 ha, era el refugi de la població civil en èpoques turbulentes. Atesa la seua missió estava fortament envoltada de muralles i torres defensives. L’alcassaba, al mateix cim de la lloma, era la pròpia fortalesa on residia la guarnició militar responsable de la defensa del castell. En aquest espai s’encabeixen l’aljub (una cisterna rectangular de 10 x 5 m on s’emmagatzemava aigua de pluja), la porta de mig punt, l’ermita de Sant Joan (del segle XV) i una torre quadrada de la mateixa data.

Porta de mig punt d’accés a la fortalesa

La vila, situada a l’est, estava formada per un ampli recinte murallat amb una superfície de 7 ha aproximadament. Possiblement la vila pertanyés a la primera època cristiana, perquè no s’han trobat indicis que indiquen l’existència d’estructures musulmanes. Hi ha troballes de ceràmica que demostren l’existència de poblament continuat durant l’edat del Bronze, l’època ibèrica i la romanització. L’any 1097 el castell fou conquerit temporalment per les tropes de Pere I d’Aragó i Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid, a la batalla de Bairén. Anys després tornà novament a mans sarraïnes. El 1240 Jaime I va pactar la seua rendició, cosa que suposà el lliurament immediat dels castells del Rebollet, Palma, el Borró, Vilella i Vilallonga sense cap vessament de sang. El domini d’aquestes fortaleses s’estenia fins al regne de Dénia.

Després de la conquesta, el castell exercí una funció militar, amb un destacament governat per un alcaid. Amb Jaume II tornà a ser un lloc d’habitatge i a finals del segle XIV fou absorbit per Gandia. Posteriorment el castell mantingué una menuda guarnició militar, cada vegada més irrellevant, fins 1399 quan Martin l’Humà nomena primer Duc de Gandia a Alfons el Vell, època en que el castell resta abandonat. En el segle XV es va erigir l’ermita de Sant Joan, amb funcions religioses i de vigilància costanera. A finals del segle XVIII es va traslladar l’altar de l’ermita a l’església de Sant Josep del Raval, restant el castell definitivament abandonat. El pas del temps, un terratrèmol i la climatologia són factors que han influït força en l’estat actual d’enrunament. En 1995 va ser adquirit pel consistori gandià, que ha realitzat certes tasques de restauració, però clarament insuficients.

El castell des de l’ullal de l’Estany, a prop de l’alqueria del Duc

El topònim Bairén apareix documentat al segle XI i es refereix al castell i al territori al qual estava vinculat. Des d’aquest moment aparegueren altres expressions del nom com Bayrén, Cayrén o Bairent. Al segle XVI el castell adoptà el nom de Sant Joan per l’ermita dedicada a aquest sant que hi ha a l’interior del recinte.

Recinte del castell

El castell de Palma (Alfauir)

El castell s’ubica sobre una elevació de 298 m. Constava de dos espais murallats de forma rectangular. L’inferior, el més gran (1.438 m2), estava desproveït d’edificacions interiors i protegit per una muralla que oscil·lava entre 1.25 metres de gruixa al nord i 0.6 metres al sud. L’espai superior, més complex, tampoc posseeix moltes estances. Al nord s’eleven dues torres, una rodona, molt deteriorada, i una altra rectangular. L’accés s’obria entre ambdues torres, vora les quals se situa un aljub de planta rectangular (4 x 8.5 m).

Muralles i aljub

L’origen del topònim a primera vista no sembla procedir de l’àrab i potser es refereix a un lloc amb palmeres. Tanmateix, en àrab Palma es pronunciaria Balma, que significa cova profunda, abric o resguard. Les primeres restes referents a l’ocupació de l’entorn del castell ens traslladen a l’època ibèrica on hi havia establert un poblat de mitjana importància (segles III a I aC), als voltants del qual han aparegut abundants restes de ceràmica. Però fou durant el segle XII quan s’assentà el castell, situat a un dels punts més privilegiats de la comarca per disposar de comunicació visual amb la pràctica totalitat de la resta de castells. En aquesta època l’estructura defensiva era més simple que en l’actualitat perquè exercia la funció de refugi per a les poblacions dels voltants. Quan Bairén es reté a les tropes cristianes, el mes d’agost de 1239, també ho feren els castells de la comarca, entre els quals hi havia el de Palma, que seria utilitzat com a moneda de canvi i aval de deutes reials.

Vista aèria del castell de Palma

En 1258 per concessió reial va ser donat al cavaller Artal de Foces, conqueridor d’Ontinyent i senyor dels castells de Bèlgida, Carbonera, Borró, Vilella, Montitxelvo i Rugat. En febrer de 1277, el rei Pere III va concedir el castell i terme de Palma al sicilià Joan de Pròxita. En 1460 seria adquirit pel cavaller valencià Tolsà, i per matrimoni passaria als Moncada, últims senyors de Palma.

El castell de Borró (Ròtova)

Al nord de Ròtova, enmig d’una zona de barrancs i muntanyes, s’alça el castell del Borró sobre el cim d’un tossal de 240 metres d’altitud entre els barrancs Blanc i d’Atanasi. En el seu origen va ser un assentament ibèric de l’època antiga. Durant els segles III i IV s’han trobat restes d’ocupació tardoromana. Amb la dominació musulmana, als segles X-XI, s’alçaria la construcció actual. En 1261, després de la reconquesta cristiana, per concessió a l’italià Joan de Pròxita, es va atorgar Carta Pobla als termes de Borró i Palma, acabant les funcions defensives amb la mort d’Al-Azraq. L’ocupació cristiana fou molt curta i de poca importància, per això es troba tal i com fou durant l’època musulmana, encara que molt malmès.

Compta amb una superfície pròxima als 3.700 metres quadrats. Per accedir al castell passarem per sota d’una torre rodona al final d’una llarga muralla. L’entrada es troba junt a una torre quadrada d’alçada no superior als tres metres. Al centre del recinte hi ha l’aljub i unes construccions de planta rectangular.

Borró des del barranc Blanc

 
El castell de Vilella (Almiserà)

El castell se situa a 2 quilòmetres al nord-oest d’Almiserà i a pocs metres del terme municipal de Llutxent (la Vall d’Albaida) sobre una penya a 412 metres d’altitud. El topònim Vilella (de l’àrab, «terra despoblada») correspon a una partida del terme de Llutxent situada a pocs quilòmetres, lloc on encara es conserven restes d’antigues construccions. El recinte ocupa al voltant de 2.000 metres quadrats seguint una estructura senzilla, de forma allargada i d’orientació est-oest. La muralla està formada per un mur de gruixa considerable (aproximadament 1.2 metres), que en alguns punts ateny els set metres d’alçària. L’accés, situat al nord, està format per una torre rectangular d’uns quatre metres d’alçària, amb dues portes contraposades i lleugerament desalineades per a dificultar-ne l’accés.

A les zones est i sud-est els murs han desaparegut. A l’oest del recinte, se situa una torre defensiva amb dues portes, la funció de la qual era controlar l’entrada a l’interior del recinte, del qual no es conserva cap estructura definida en l’actualitat. Construït entre els segles XII i XIII, durant el domini musulmà estigué vinculat al castell de Bairén. Amb la pacificació del territori el castell restà entre els dominis senyorials de Llutxent i Palma i perdé tot el valor estratègic. El castell romangué abandonat i no tornà a ser ocupat mai més.

Vista aèria del castell de Vilella

El castell del Rebollet (La Font d’En Carròs)

El castell, amb una superfície de 2.000 m2, constava d’un recinte construït sobre un tossal allargat que s’utilitzava com a refugi durant el període islàmic i com a castell senyorial en època cristiana. Va ser erigit per damunt d’un antic poblat de l’Edat del Bronze, que a la seua vegada va ser utilitzat durant la dominació romana. L’accés al recinte se situa a l’extrem oest del castell. Enfront es troba la torre de l’homenatge, probablement formada per tres plantes. Adossats als murs laterals s’estenen les restes de la muralla que devia tenir 67 metres de llarg, aproximadament. Al nord, junt a la muralla, hi ha un aljub reutilitzat posteriorment com una estança, ja que manté una porta d’entrada. Adossat als murs apareixen una sèrie de torres cristianes. Dins les muralles existia un poblat i una antiga església cristiana.

En origen es tractava d’un important nucli musulmà que comprenia els actuals termes municipals de la Font d’En Carròs, l’Alqueria de la Comtessa, Potries i Beniflà. En 1239, després de la conquesta de València, l’almirall de l’armada catalana Pere Ximènez Carròs va conquerir el castell, rebent-lo junt a la vila de Rebollet en donació per Jaume I un any després. Donat la seua posició estratègica, el va fortificar i ampliar, construint l’església de Sant Nicolau al seu interior, on s’instal·larien les capelles de la Verge del Rebollet, de la Verge del Remei i el panteó dels Carròs.

En 1240, a conseqüència dels enfrontaments entre els reis de Castella i d’Aragó, quedà en ruïnes. En 1368, Berenguer de Vilaragut el reedificà i atorgà als seus habitants terres i annexos al castell. En 1383 Don Ramon de Riusech o Centelles va comprar la baronia de Rebollet, restant aquesta agregada a Oliva. En 1598 quedà derruït per un terratrèmol i ja mai més no tornà a ser habitat.

Vista aèria del castell del Rebollet

El castell de Vilallonga (Vilallonga)

Rendit pels musulmans a Jaume I amb la caiguda de Bairén, la fortalesa de Vilallonga va ser donada al cavaller basc Diego López de Haro. Recuperat per Jaume I, que el considerava un “castell de roques grans e fortes”, el cediria a Arnau de Romaní en 1269. Posteriorment passaria per moltes mans com les de Joan Llansol, Pere Franquesa, secretari de Felip II, que convertiria la vall de Vilallonga en baronia. Confiscats els bens de la baronia, Felip IV vendria el senyoria al ducat dels Borja de Gandia.
Conegut també com el castell dels Moros, està situat sobre una lloma empinada de vora 250 metres d’altitud que forma part de la serra Gallinera. Es tracta d’un recinte doblement murallat de dimensions mitjanes. A la part nord-oest es conserven les restes de la torre major i una paret del llenç de la muralla que encara conserva part dels merlets. També es manté la cisterna d’aprovisionament d’aigua. Per la part oest descendia una primera barrera de defensa protegida per un segon recinte murallat que tancava pràcticament tot el clos superior. El caràcter estratègic del castell és evident al poder-se observar des d’ell Bairén.

El castell de Vilallonga des de la ruta de Forna

Actualment el castell és de propietat privada i es troba en un avançat estat de deteriorament, agreujat per l’abandó a què s’ha sotmès i l’exposició a les dures condicions climàtiques.

Muralles amb merlets

Vista est del castell de Vilallonga

El castell de Santa Anna (Oliva)

El castell està ubicat sobre la lloma de Santa Anna, al vessant oriental de la qual es distribueix la població d’Oliva. A diferència de la resta de fortaleses analitzades, malgrat la més que possible existència d’un castell musulmà al recinte, el de Santa Anna va ser una fortalesa de principis del segle XVI, construïda quan la vila d’Oliva va ser ampliada i refortificada, amb la doble missió de torre guaita davant l’atac de pirates barbarescs i per a controlar als moriscs del raval. Sembla que va ser el comte Francesc Gilabert de Centelles l’impulsor de las reformes del castell conjuntament amb les del nou recinte emmurallat i el palau comtal. De fet, sembla que un passadís unia el castell amb el palau i l’església de Santa Maria la Major.

A finals del segle XVII s’inicià l’abandonament i ruïna del castell per haver perdut el seu valor estratègic amb l’expulsió dels moriscs i la fi de l’amenaça pirata.

Dins la fortalesa es construí en el segle XVIII una ermita que donà nom posteriorment al castell. El castell és de planta rectangular, de 43.5×34.7, amb gruixos murs i amb dues torres circulars situades als angles nord-est i sud-oest, on s’observen les aspilleres i troneres donat el seu caràcter militar. En l’actualitat només hi resten alguns fragments del llenç de la muralla, l’aljub de rajola i volta de canó, i vestigis d’algunes dependences. La bona planta que presenta el recinte contrasta amb l’existència d’un repetidor radioelèctric.

El castell de Santa Anna, amb Oliva al fons

El Castellar (Oliva)

Aquesta fortalesa se situa a quatre quilòmetres al sud d’Oliva, a l’extrem nord-oest de la serra Mustalla, sobre una elevació de 153 metres d’altitud. Té una superfície de 2.012 metres quadrats. El castell tenia una funció exclusivament militar i de vigilància, sobretot per la situació estratègica, entre els regnes de València i de Dénia. Estava protegit per muralles i torres en totes direccions excepte al nord, a causa d’un elevat cingle de la muntanya que hi dificultava l’entrada.

L’accés es realitza pel sud, pel costat d’una torre rectangular dividida a l’interior per un mur que forma dues sales. Sobre una de les parets interiors hi ha gravat el replantejament arquitectònic de l’entrada a la torre, que mostra una doble porta coberta per un gran arc. A l’est s’alcen tres torres de vigilància mentre que a l’est tan sols n’hi ha una. Durant l’època musulmana el castell pertanyé al regne de Dénia (antiga Daniya) i era d’escassa importància militar. Després de la conquesta va ser abandonat definitivament.

La verdadera importància del Castellar correspon a un importantíssim jaciment iber: l’espai que ocupa el castell i el vessant oriental del tossal foren habitats des del segle IV aC fins a la romanització. Hi existeixen alguns fragments del mur ben conservats que foren aprofitats posteriorment pels musulmans per a construir la fortalesa. Als peus de la muntanya se situa la necròpolis, vora la carretera de Pego. Ací es descobriren nombrosos materials ceràmics (com algunes urnes decorades), restes de metalls com espases i fins i tot monedes d’or d’origen ibèric. La ceràmica ibèrica del Castellar és molt valuosa i important i donà nom a l’estil Oliva-Llíria.

Vista sud del Castellar

L’entorn del castell, i al voltant una gegantesca pedrera   Ací us deixe el link del blog ( http://www.auntirdepedra.com/2010/10/els-castells-de-la-safor-en-loblit.html ) Adrià G.

Advertisement